LX Festa des Vermar

Quan arriben aquests dies, Binissalem s'omple de vida. Els carrers, els casals i les places es converteixen en espais de trobada. Tornen les olors, els sons, els colors i les emocions que, any rere any, ens anuncien que ha arribat la Vermada.

I enguany ho feim d'una manera molt especial: celebram el 60è aniversari de la Festa des Vermar.

Seixanta anys de festa, tradició i convivència. Sis dècades en què la Vermada ha crescut amb Binissalem, adaptant-se als nous temps sense perdre mai l'essència que li dona sentit. Seixanta anys de persones que l'han viscuda, estimada i transmesa de generació en generació.

Per això, aquest aniversari no és només una mirada al passat. És un compromís amb el futur. Perquè una tradició no és simplement allò que conservam: és allò que vivim, compartim i transmetem. I això és el que feim amb la Vermada: preservar-la, viure-la i mantenir-la viva.

Enguany també celebram una altra fita molt especial: el 25è aniversari de la Festa dels Trepitjadors.

Fa vint-i-cinc anys, un grup de joves de Binissalem va voler reivindicar les nostres arrels i retre homenatge a aquells homes i aquelles dones que, amb feina, esforç i sacrifici, varen construir el poble que avui coneixem. Persones que treballaren la terra, cuidaren les vinyes i feren possible una manera de viure, una cultura i una manera de ser. A ells i a elles els devem una part del que avui som.

Per això, la Festa dels Trepitjadors és molt més que un acte del programa: és memòria, homenatge i orgull de poble.

El nostre lema, «Oberts a la cultura, al patrimoni i a l'enologia», resumeix allò que som i allò que volem continuar sent: una cultura que compartim, un patrimoni que protegim i una enologia que neix de la nostra terra, de la nostra història i de la feina de moltes generacions.

Durant aquests dies, Binissalem s'obre de pinte en ample a propis i visitants. Els carrers s'omplen de música, cultura, art i gastronomia; les places, de gent, i les taules, d'amics. I les vinyes ens recorden que darrere cada copa de vi hi ha una terra, una feina i una història. Però, sobretot, hi ha persones.

Perquè la Vermada no són només els actes del programa. La Vermada som nosaltres.

Som les famílies, les entitats, els voluntaris, els pagesos, els cellers, els comerços, els restauradors, els artistes i totes les persones que fan possible que aquesta festa continuï viva.

Vull dedicar unes paraules molt especials als Vermadors i a les Vermadores. Enguany representau el nostre patrimoni immaterial i teniu l'honor de posar rostre i veu a una festa que és de tot un poble. Enhorabona i gràcies.

Gràcies també a totes les persones que, any rere any, fan possible aquesta festa. I gràcies a tots els binissalemers i binissalemeres que la viuen, l'estimen i la transmeten.

Perquè, després de seixanta anys, la Vermada continua fent-nos sentir que pertanyem a alguna cosa: a una terra, a una història, a una comunitat, a un poble.

Seixanta anys després, la Vermada continua. I continuarà mentre siguem capaços de mirar el passat amb respecte, viure el present amb alegria i construir el futur amb orgull.

Que celebrem el camí recorregut, que recordem els qui el varen fer possible i que tenguem la mirada posada en totes les vermades que encara han de venir.

Per molts d'anys de Vermada. Per molts d'anys de poble. Visca la Vermada i visca Binissalem!

Vermadora Major, Vermadores i Vermadors, batle i regidors del consistori, resta d'autoritats, familiars i amics, binissalemers i binissalemeres

La por més grande a la qual s'enfronta un periodista és a quedar-se en blanc. A no trobar les paraules adequades per explicar allò que està passant. Un periodista de premsa escrita té por al full en blanc. Un periodista televisiu o radiofònic té por al silenci. Per això, vos he de confessar que quan el batle de Binissalem em va encomanar fer el pregó d'enguany, vaig sentir una immensa alegria però, a la vegada, una gran responsabilitat. Una alegria pel gran honor que representa poder ser avui aquí a dalt, donant el sus a les millors festes de Mallorca i perquè no dir-ho, del món. Almanco, del nostre món. Però també, l'enorme repte i responsabilitat que implica poder estar a l'altura d'aquells que m'han precedit, molts d'ells, noms il·lustres del nostre poble o de la nostra societat.

Els periodistes, allò que sabem fer, ho intentam. I per això, aquest pregó començarà amb una petita història. La d'una família, el pare gallec i la mare petrera, i els seus tres fills de 8 i 7 anys i el petit 7 mesos de vida. Vivien a Palma, fins que un dia van decidir canviar d'aires i fugir dels renous, els cotxes i la impersonalitat de la ciutat. El destí, o qui sap si la intuïció, els va dur fins al número 35 A del Carrer del Sol. Sí, a Binissalem, al Raiguer de Mallorca. Era l'estiu de 1993 i Binissalem tenia en aquells moments 4.800 habitants. Els dos germans grans no oblidarien mai el primer vespre que dormiren al Carrer del Sol. Era hora de sopar i algú va tocar a la porta. De sobte, aparegueren un caramull d'infants que, mirant amb curiositat a la mare de la família nouvinguda, li varen demanar:

"Què poden sortir a jugar al carrer es teus fills?"
"Encara no han sopat" contestà la mare.
"Bé, idò que sopin al portal amb noltros i després jugarem" replicaren els nins.
"Mamà, de veres que podem sopar i jugar al carrer? De vespre? Sense voltros?"

Aquells dos germans estaven en schock. Varen sopar i jugar al carrer fins ben entrada la nit i varen descobrir aquell mateix vespre que la vida a un poble, especialment als anys 90, era una autèntica meravella. Aquell va ser, molt probablement, un dels millors estius de la seva vida.

Aquells dos germans es nomien Silvia i Daniel, i som la meva germana i jo. El meu germà Manel era massa petit per recordar-ho. Aquell vespre d'estiu de 1993 va ser el meu primer sopar a la fresca a Binissalem. El menú va ser una hamburguesa amb formatge, però no vaig haver d'esperar molts mesos per descobrir una cosa que em deia fideus de vermar. Sí, aquell 1993 vaig descobrir que m'agradava el xot i el coent. O que, almanco, era recomanable que m'agradàs.

Començar una nova vida no sempre és fàcil, però he de dir que Binissalem ho va posar molt fàcil a la nostra família. No fèiem la ò oberta, ma mare no sabia cuinar arròs amb salseta, no teníem malnom ni 8 llinatges binissalemers: no érem Salom, Pons, Pol o Moyà. De fet, va ser un miracle que els nostres veïnats aprenguessin a dir de manera decent: "Barjacoba". Moltes vegades m'han demanat si mun pare era rus. Però al binissalemer no li importa d'on vens sinó d'on et sents, i fan esforços perquè bien aviat et sentis com a casa. Record el lema d'una campanya de promoció del poble que deia "Binissalem, obert a tothom". I això és ben real. És un poble que no sols obri les portes de pinta en ample, també et convida a passar i t'abraça. Per alguna cosa serà que dels 4.800 habitants que es troba la meva família quan va arribar a la Vila l'any 1993 hem passat a gairebé deu mil residents en aquest 2025. Tenim una bona mostra d'això que estic explicant al recent acte de nomenament de fill adoptiu de la Vila de l'artista i pintor Luis Maraver, un gran amic de la meva família. A la ponència on es va defensar el seu nomenament es va dir: "un no és d'allà on neix, sinó d'allà on arrela". I els Barjacoba-Bennassar hem posat unes arrels ben fondes en aquesta contrada.

Si avui tenc l'honor i el privilegi de fer el pregó de la 59 edició de les Festes des Vermar, és molt probablement per la meva trajectòria professional. La meva professió no hauria estat la mateixa si aquell estiu de 1993, els meus pares no haguessin decidit venir a viure a Binissalem. De fet, és molt possible que, en cas de no haver viscut mai en aquest poble, jo avui em dedicaria a una cosa ben diferent. Mirau, quan vaig superar l'etapa de la meva vida on volia esser policia, bomber, futbolista o astronauta, vaig tenir clar que volia estudiar dret. Volia ser misser. Ho tenia molt clar. I això pensava jo. Fins que un dia, quan vaig acabar la meva etapa educativa al col·legi Nostra Senyora de Robines, avui CEIP Robines, l'escola em va demanar si volia presentar-me al festival de fi de curs. No sé molt bé per què ho vaig acceptar. La cosa sembla que va anar bé i quan va acabar l'acte es va acostar un home, que em va donar la seva targeta i em va dir que era el director de Ràdio Robines, la ràdio municipal de Binissalem. "Vine un dia i fas una prova" em va dir. Jo els vaig explicar als meus pares i mun pare, Manuel, gran amant de les lletres i els mitjans de comunicació, em va animar a anar-hi. "Una prova per fer ràdio?" Jo no me'n sabia avenir. Era l'estiu de l'any 2000, amb el segle XXI acabat d'estrenar. Finalment, em vaig llevar la por i em vaig presentar al local que tenia la ràdio, a les golfes de la part de darrere de l'Ajuntament, al carrer Sant Vicenç de Paül. I com va succeir al festival de final de curs de l'escola, sembla que la cosa va sortir bé i em van proposar fer un programa musical. A partir d'aquell moment, a poc a poc, la idea de ser misser es va anar apagant i de sobte, vaig descobrir, que la meva vocació era la periodista. La de contar històries, com les que estic contant avui. Han passat vint-i-cinc anys d'ençà que vaig saludar per primera vegada als oients de la ràdio municipal de Binissalem. Aquell jove entusiasta de catorze anys s'ha convertit avui en el director d'IB3 Ràdio, la ràdio pública de les Illes Balears. Un càrrec que em recorda la importància dels mitjans de comunicació en la difusió d'aquells fets rellevants que marquen la nostra història, especialment aquells que tenen a veure amb la cultura, la tradició i els valors que tenim com a poble. És per això que voldria destacar alguns dels mitjans de comunicació, més o menys professionalitzats, que ha tengut Binissalem i que han servit per deixar per escrit allò que durant molt de temps dèiem la tradició oral. Aquella que passava de padrins a pares i a fills. De generació en generació. De Vermada en Vermada. Aquella, la qual, gràcies a la premsa local, i davant la manca d'arxivers a la majoria dels pobles, permet deixar constància de tot allò que succeïa en una vila, i que lògicament, no pot tenir el seu espai als grans mitjans de comunicació de masses. En són una bona mostra la revista Binissalem, Robines i "È, una revista amb accent", tres publicacions de la primera meitat dels anys vuitanta, o la coneguda per tots i encara viva, molt viva, la revista "Arròs amb Salseta", nascuda el 1994 gràcies a l'empenta i il·lusió de Jaume Pons. Publicacions que m'han ajudat i servit en molts moments de la meva etapa professional com quan vaig publicar l'any 2013, juntament amb el meu amic periodista i binissalemer Albert Salas, el llibre 'Sent Binissalem', el llibre que explicava els cent anys de vida del futbol al nostre poble. Un llibre que vàrem presentar, per cert, a dos indrets amb una forta vinculació amb les Festes des Vermar: el casal de cultura de Can Gelabert i el Celler José Luis Ferrer. Un bon llibre i una bona copa de vi, el maridatge perfecte. Aquell llibre, amb portada del pintor Luis Maraver i a qui vàrem dedicar infinitat d'hores del nostre temps lliure i molt d'amor, em va permetre reconstruir el Binissalem del segle XX i principis del XXI. Però no només el club. També em va permetre conèixer la història moderna del poble que ens acollia.

El futbol, l'esport i el periodisme han tengut una importància molt gran a la meva vida. De fet, molts no saben que quan el reconegut periodista mallorquí Alejandro Vidal em va fer una oferta per fer feina a una ràdio a Palma, li vaig dir que no. El motiu era que jo en aquell moment era juvenil de primer any al CD Binissalem i el futbol era la meva vida. I anar a cobrir els partits del Mallorca per la ràdio, que era el que m'havien proposat, implicava que no pogués jugar algun partit amb el meu equip, i aquesta era una renúncia que no tenia clar que volia fer. Parlam d'un jove de quinze anys que el darrer que pensa en aquell moment és en el seu futur professional. Però una conversa amb mun pare em va fer canviar d'idea. "Algun dia veuràs que tot aquest esforç té la seva recompensa." Avui puc dir que tenia tota la raó del món. I el món del futbol ha pogut sobreviure sense mi.

Però si una cosa m'han donat el periodisme i l'esport, és tenir l'oportunitat de seguir, entrevistar o narrar les gestes dels grans esportistes que ha donat aquest poble. Almanco d'aquells que han estat coetanis a jo. Record el reportatge que vaig fer a Gijón a nen Rafel Sastre, o el dia que vaig acompanyar en Miquel Àngel Moyà a la seva presentació a València o amb l'Atlètic de Madrid; l'entrevista a nen Xisco Campos després d'ascendir a Primera amb el Mallorca o el dia que la meva veu es va rompre narrant l'ascens i el títol de Copa Federació del CD Binissalem, amb entrenador i capitans amb una è ben binissalemera. També totes les medalles i títols que vaig poder contar d'una de les millors jugadores de bàsquet de la història: n'Alba Torrens. Jo no tenc per costum fer-me fotografies amb aquelles persones que em toca entrevistar. Sempre he pensat que el periodista no és la notícia. Però hi ha una fotografia que sí em vaig fer i mai oblidaré. Va ser a l'aeroport de Palma, després que n'Alba Torrens tornàs dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, al Brasil, amb una medalla de plata històrica. N'Alba no va dubtar a penjar-me la seva medalla al meu coll i fer-se una fotografia amb mi. Records personals i professionals que m'acompanyaran per sempre. Parlam d'esportistes que sempre han duit amb orgull el nom del nostre poble i que a cada entrevista, sempre que han pogut, hi han colat la paraula 'Binissalem'.

Avui som a la nostra magnífica església, a la Parròquia Nostra Senyora de Robines, una institució molt important també per les Festes des Vermar, amb el seu decidit suport al Club Atlant, fundador de la festa. Un temple que també em dibuixa un somriure recordant anècdotes i vivències de la meva infantesa. Avui en recordaré una. Érem a finals dels anys noranta i el rector de la parròquia en aquell moment era Don Ferran, un veterà capellà que havia dedicat part de la seva vida a les missions. Era un home molt afable, proper i preocupat pels problemes de la gent jove del poble. És per això que un dia es va presentar a l'escola per fer una xerrada i ens va demanar, a un grupet de la classe, que poguéssim donar continuïtat a aquestes xerrades a la rectoria, un pic per setmana o amb certa regularitat. Amb el temps vam agafar confiança i amistat i un dia, Don Ferran ens va demanar ajuda: "Al·lots, necessit que m'ajudeu a transportar uns mobles de l'església. Tranquils, seran només quatre fustetes" Quina va ser la nostra sorpresa quan de cop i volta ens vam veure traginant un confessionari de fusta de no sé quin segle, que pesava més que tots els pecats que havia escoltat. Avui dia, quan algun dels amics ens demanen ajuda sempre acaba dient la frase: "Tranquil, seran només quatre fustetes". O el dia que Don Ferran ens va demanar la nostra ajuda per recaptar dobbers per arreglar uns desperfectes a la nostra església. Com que doblers no en tenien, el que havíem de fer era repartir una carta demanant ajuda als veïnats a totes les cases de Binissalem. A totes. Porta a porta. I no valia deixar-la a la bústia, havíem de tocar la porta i donar-la a la mà. Com vos podeu imaginar, vaig mirar a Don Ferran i li vaig dir: "Rector, supòs que aquesta vegada també seran quatre cartetes".

Bromes al marge, en aquell moment no n'érem conscients, però va ser un orgull poder posar el nostre granet d'arena en la restauració del patrimoni històric del nostre poble o en la participació d'iniciatives per la millora del nostre municipi.

He de dir que he estat i som molt feliç vivint a Binissalem. Sovint, quan veig els meus fills Gerard i Pau jugant a sa plaça, pens en la meva infantesa i en la nostàlgia d'un temps que sé que no tornarà, però que vaig gaudir molt.

Aquelles colcades en bicicleta per es campet, el que avui és la urbanització del Rasquell.

Partits de futbol a plaça, on hi havia més tensió que a una final de la Champions. El temps quan la pilota no molestava a ningú i els nins podíem jugar al carrer.

Estius eterns a la piscina de Can Arabí pujant en bicicleta, a l'hora de més sol i calor del dia. Però les ganes de jugar amb els amics no es mesuren en graus centígrads. Record un estiu que estrenava bicicleta i no volia que me la robassin. Vaig ser l'únic que la va amagar darrere uns arbres. Idò imaginau a qui va ser l'únic a qui varen robar la bicicleta? Idò sí, a jo. Afortunadament, la vàrem poder recuperar.

Menjar una hamburguesa de l'enyorada Ca na Hita, asseguts a un predís de sa plaça.

O menjar ametllons, al camp que hi havia darrere el futbol, a Can Fetis, on avui hi ha el pavelló Alba Torrens.

Els torneigs d'estiu a la pista de futbet que hi havia a l'Escola Graduada, on avui hi ha un pàrquing cobert. Una vegada més, els cotxes guanyant als nins.

Els campaments d'estiu o d'hivern amb el club d'esplai Binitrui, a Binicanella o a La Victòria, amb monitors que durant uns dies eren com uns segons pares. Gràcies per sacrificar els vostres estius a canvi de la nostra felicitat.

Escoltar els dissabtes de matí en Paco Massip pels altaveus repartits al poble:

"Es fa sebre... que avui... a l'una i mitja..."

Record demanar als meus pares:

Aquest homo perquè xerra tan a poc a poc?
És per l'eco. Perquè les paraules arribin bé per tot el poble i no se mesclin.

Segur que si vos demanen quins són els actes que més vos agraden de la nostra festa direu les carrosses, el sopar a la fresca, els fideus de Can Arabí o la festa dels trepitjadors. Però vos he de confessar que n'hi ha un que a mi m'arriba especialment al cor. És l'homenatge a la vellesa, el reconeixement públic a la feina dels nostres padrins, aquells que varen viure temps difícils i que lluitaren perquè nosaltres tenguéssim un futur molt millor. I em fa especial il·lusió aquesta festa perquè mai no oblidaré la cara de felicitat del meu padrí, quan va entrar en aquesta església del braç de la seva neta Sílvia, al seu primer homenatge.

El meu padrí Rafel, que va néixer a Petra, va viure a Palma i va decidir morir a Binissalem, rodejat de les seves parres i les seves tomatigueres. La família és un puntal a la meva vida. Al llarg d'aquest relat, aquest periodista vos ha anat parlant de les persones més importants per jo. Els pares, Manel i Xisca, que varen prendre la millor decisió de les nostres vides venint a viure aquí. Sílvia i Manel, germans fins als set anys, diuen. No és el nostre cas. I la meva dona Maria, la millor companya de vida, i qui m'ha donat els dos vermadorets més estimats: en Gerard i en Pau. Si a Binissalem som feliç és gràcies a voltros.

I per acabar, i amb permís i disculpes pel gran poeta Llorenç Moyà, si em permeteu, el que faré avui serà llegir un poema del meu germà Manel, publicat al seu llibre 'Versos que pretenen ser poemes' presentat a Binissalem l'any 2023. El poema duu per nom "Binissalem".

I a aquest humil pregoner, i amb permís de la nostra Vermadora Major, ja només li queda fer una cosa:

Poble de Binissalem, obriu els vostres portals en pinta en ample, deixem que l'olor de coent i de xot inundi els carrers de la nostra contrada, preparau cullerots i roba a l'ample.

Que perduri l'alegria de viure el mes més especial de l'any. Binissalem, que poguem cridar ben fort i ben alt, que Visca Binissalem i que Visqui Sa Vermada!